Homenatge a Gerard Vergés

Parlo d’un riu mític i remorós
Tot sovint penso que la meva infànciaté
una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis
(milers d’ibiscom volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat
(de l’íntim rosad’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint
per l’airecom la pedra llançada
per la fona,de l’anguila
subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo –Virgili amic– de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encarapels vells llaguts:
els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.

Gerarg Vergés a la Wikipèdia. Avui, l'homenatgen al Felip Pedrell.